Per: Efavé

L’entrada a militarització i teatre l’heu eliminada. Per què?
Aquesta éra la meva resposta:
Estic força d’acord amb Xavi Drudis Ferran.
S’han fet servir d’un Estat d’Alarma, poca broma.
Semblen estar d’acord Govern i l’oposició per ajornar dos mesos més als quinze dies d’abús.
És un atac als drets dels treballadors, la conversió dels drets civils en paper mullat. Se’ls ha escapat, als uns, qui governa, i als altres, qui sembla els succeirà,el “tic democràtic del poder”:
Han estat necessaris força anys, revoltes i víctimes, perquè es fixe un límit (lax) d’hores de treball, salaris amb còmput dels descansos (entre ells, vacances pagades). Són successius els acords d’ajustament de les hores extra ordinàries. La situació a millorar seria la del salari suficient perquè les hores extra foren realment voluntàries per aquells amb delit de fer-ne més o per satisfer capricis, innecessàries per poder arribar a final de mes. Però, en voltes de solventar la situació en la direcció correcta, al contrari, es superen els límits legals d’hores, per estalviar-se de contractar més treballadors. En sectors on difícilment es computen les hores extra, com passa a l’àmbit educatiu, qui en conega mestres i professors, sabrà de la càrrega diària de feina que s’emporten a casa, a més de les hores extres sense reconèixer realitzades als centres educatius, –malgrat tenir, casualitat, també, la imatge de privilegiats amb les vacances–. Tampoc no es valoren aquestes hores, dins de l’Administració, a l’àmbit de la judicatura o la sanitat, per nomenar només dos de ben propers als ciutadans: aquests, estan obligats a guàrdies, una altra manera de no cobrir llocs de treball necessaris. Tinc clar si aquesta és una solució correcta o un pedaç més per tapar una mala decisió inicial. Si no hi havia prou, –insisteixo, per no contractar més treballadors, tant que es parla de reduir l’atur–, no sé qui va pensar el dineral que se’n va amb això de les guàrdies, que a l’engròs és molt car, i millor seria inventar-se això de les guàrdies localitzades: és a dir, ultrapassat l’horari laboral, quan correspon un descans, estigues atent, en principi a casa, si vius a prop, que no pots marxar d’un radi determinat del lloc habitual de treball, sovint condicionat pel minuts de resposta a la trucada, ni fer res sense saber què, a qualsevol moment s’haurà d’actuar d’urgència. Ara, amb aquest decret pels controladors, actuació més reeixida que fer el mateix amb qualsevol dels altres sectors esmentats, (no he parlat de bombers i policies, que ja en vam tenir prou l’any passat, en situacions semblants), aquests caps pensants han decidit, entre d’altres barbaritats, que les hores ocupades pendent de la trucada, de disponibilitat, si aquesta no es produeix, tampoc no es cobren tot i l’estat personal d’alerta, d’incertesa.
Hi ha qui pensa, –i ho practica–, possible explotar més els treballadors aprofitant-se dels seus sentiments solidaris, mentre aquests intenten minvar el caos organitzat dels governants, tot i saber que ningú els pagarà les extres ni la feina duta a casa. S’aconsegueix estalviar milions amb la fórmula. El Govern no va saber fer les sumes, els deures, deuria tornar a escola. Amb mals càlculs, incomplint tots els acords, s’ha trobat amb uns treballadors que han decidit complir el seu deure legal, no fer més del què, no els obliga, sinó, els permet, la llei, no superar un nombre hores de feina. Les normes són per les dues bandes, i no pel costat feble, per molt que els presenten com a privilegiats. El Govern, en veure que els han enxampat amb la traveta, ha trencat la baralla, ha tornat a canviar les normes, i ha fet ús de la força militar per desdir-se dels acords. S’ha demostrat què vol dir súbdit. Ens vénen el paperot de la democràcia per un sol dia cada quatre anys, es promouen acords (de submissió a l’interès general per treure capacitat de decisió als professionals) que semblen beneficiar clarament els polítics. Però, si l’erren, quan no en convé l’acord i no hi ha raons que els sustenten, per la pròpia ineptitud en el càlcul, suspenen els drets civils, i s’aplica el codi militar, que no passa res. És aquesta la democràcia espanyola que es celebra el 6 de desembre? Els guanys que es pensaven assolits al 78 amb l’Estatut actual són posats en qüestió, a la baixa, un per un. Si ara, de nou, es pretén la reforma de la Constitució, en voltes de millorar-la, per on ens apretaran?